Autor/s: Sancho Reinoso, Alexis
Grup de Recerca Ambiental Mediterrània (GRAM), Universitat de Barcelona, Bundesanstalt für Bergbauernfragen (Institut d’Agricultura de Muntanya), Viena
Títol: Aigua, paisatge i cartografia al Prepirineu
Temātica: Cartografia histōrica
Publicat a: Revista Catalana de Geografia
IV època / volum XVIII / núm. 47 / juliol 2013
Font: -
URL: http://www.rcg.cat/articles.php?id=271

 

AIGUA, PAISATGE I CARTOGRAFIA AL PREPIRINEU. UNA INTERPRETACIÓ EN CLAU GEOHISTÒRICA DEL PLANO PARCELARIO DEL EMBALSE DE MONREVEY, DE RIEGOS Y FUERZA DEL EBRO


Alexis Sancho Reinoso
Grup de Recerca Ambiental Mediterrània (GRAM), Universitat de Barcelona
Bundesanstalt für Bergbauemfragen (Institut d'Agricultura de Muntanya), Viena

 

L'article s'ha realitzat en el marc del projecte de recerca amb el codi SGR2009-1515, finançat per la Generalitat de Catalunya.




En aquestes línies ens proposem parlar d'un mapa a través d'un territori; o, a l'inrevés: parlar d'un territori a través d'un mapa. La reversibilitat d'aquest enunciat posa de manifest que el nostre enfocament se situa en una perspectiva àmplia, pròpia de la Geografia. En primer lloc, abordarem l'anàlisi del mapa en tant que document cartogràfic: el seu origen ‒en el context de la història de l'electrificació a Catalunya‒ i els seus trets formals. A continuació, posarem en relleu el seu valor històric, a partir de la possibilitat d'establir una lectura dels paisatges pretèrits d'un territori ‒la Ribagorça i, concretament, el seu sector meridional‒; uns paisatges que es troben excepcionalment ben representats al mapa. Finalment, es proposa una reflexió sobre els interrogants que queden oberts i que una interpretació intencional del mapa suggereix, especialment en tot allò que té a veure amb el binomi aigua-muntanya.

 

1. Un document singular i d'origen incert

El Plano Parcelario del Embalse de Monrevey (fig.1) forma part d'una sèrie de mapes relatius a la conca del riu Noguera Ribagorçana, que pertanyen a la col•lecció de FECSA, i que, en l'actualitat, es troben disponibles a la cartoteca digital de l'Institut Cartogràfic de Catalunya. El mapa mostra un segment del riu Noguera Ribagorçana als entorns del Pont de Montanyana, un municipi ribagorçà pertanyent a l'Aragó i situat arran de la frontera autonòmica amb Catalunya. L'extrem meridional finalitza al conegut congost de Mont-rebei; topònim que, al seu torn, fa referència al mas i la finca del mateix nom, i que va ser escollit per anomenar l'embassament projectat ‒que, d'altra banda, mai no es va arribar a executar.

Comprendre un mapa passa per conèixer, en primer lloc, la seva autoria i les circumstàncies que la van marcar. Cosa que, en aquest cas i com veurem tot seguit, no representa un exercici precisament senzill. En primer lloc, perquè hom desconeix la seva data de realització i/o publicació; en segon lloc, perquè entorn de l'autor del document sorgeixen un seguit de dubtes que, al seu torn, es troben íntimament relacionats amb el mateix interrogant temporal.

image001

Figura 1. Plano Parcelario del Embalse de Monrevey.
Font: Institut Cartogràfic de Catalunya http://cartotecadigital.icc.cat/cdm/compoundobject/collection/fecsa/id/1905/show/1892/rec/12
(consulta 17/01/2013). Escala original: 1:20.000.


Per començar, es presenta la paradoxa que el signatari d'aquest mapa, Riegos y Fuerza del Ebro, empresa integrant del conglomerat empresarial Barcelona Traction Light & Power ‒coneguda popularment com La Canadenca‒, ha quedat vinculat al riu veí, la Noguera Pallaresa, perquè allà va ser on va realitzar els seus projectes d'explotació hidroelèctrica durant la primera meitat del s. XX (Sànchez i Vilanova, 1990). En realitat, la conca de la Ribagorçana havia romàs al llarg de tot aquell període com "un lloc purament mineral, remot, llunyaníssim" (Pla i Català Roca, 1977: 301) i, per tant, al marge de la revolució que s'estava duent a terme al Pallars. Només a partir de 1946, any en què el projecte visionari de l'enginyer Victoriano Muñoz Oms prengué cos amb la creació de l'Empresa Nacional Hidroeléctrica del Ribagorzana ‒ENHER‒, que el destí de la Ribagorça canvià per sempre.

Per tant, per a resoldre la paradoxa anunciada cal partir de la base que aquests dos actors van ser protagonistes de dues etapes ben diferenciades en la cursa cap a l'aprofitament hidroelèctric dels rius catalans: Riegos y Fuerza del Ebro en el marc d'una primera etapa, protagonitzada per la iniciativa privada i per la realització de projectes amb un caràcter individual; i ENHER com el representant d'una segona etapa, impulsada pel règim franquista, on les empreses públiques van monopolitzar l'explotació hidroelèctrica dels rius, sovint mitjançant grans projectes com el de la conca de la Ribagorçana (Urteaga, 2003). Igualment, és prou conegut que la transició entre una etapa i l'altra va estar orquestrada pel règim totalitari i, en concret, per l'Instituto Nacional de Industria ‒INI‒ (Capel, 1994).

Sigui com vulgui, Riegos y Fuerza del Ebro va realitzar almenys dos plànols parcel•laris en un indret on mai no va arribar a intervenir. Perquè, a més del que ens ocupa en aquestes pàgines, tenim constància d'un altre document, idèntic al de Mont-rebei pel que fa als aspectes formals ‒igualment es desconeix la data de realització‒, però relatiu al projecte d'embassament de Canelles1. En aquest cas, però, es dóna la circumstància que ENHER sí va executar aquesta idea seguint fil per randa les característiques que marca aquest plànol: des de la localització de la presa fins a la cota màxima de la làmina d'aigua. Aquest fet apunta que totes dues empreses van mantenir contactes; en concret, van "col·laborar" en la realització dels projectes. Encara que, en realitat, aquesta"col•laboració" estigués totalment condicionada per les circumstàncies: per un costat, l'INI havia concedit a ENHER l'explotació exclusiva de la conca de la Ribagorçana el 1946; per un altre, la Barcelona Traction va entrar en un procés de declivi un cop acabada la guerra civil; procés que va culminar amb la dissolució del grup empresarial l'any 1952 (Capel, 1994).

Per bé que l'embassament projectat per Riegos y Fuerza del Ebro a Mont-rebei mai no es va realitzar, sí que va formar part del conjunt d'hipòtesis amb què treballà ENHER a la zona abans de decidir els seus projectes definitius. La clau ens l'atorga la documentació interna de l'empresa, que ha estat examinada profusament per Fernández, Buil i Aguado (2002). Aquests autors mostren com l'empresa s'encarregava de dissenyar un important ventall d'opcions abans de prendre la decisió definitiva sobre el seu projecte d'explotació hidroelèctrica a la Ribagorça. En el cas de la resclosa al congost de Mont-rebei, tot apunta a què l'equip de Muñoz Oms la va deixar de banda quan optaren per construir Canelles (la cua d'aquest embassament deixava sense sentit una nova resclosa a Mont-rebei). En el seu lloc, ENHER va construir un canal soterrat de gairebé 25 km de longitud per alimentar una planta de generació elèctrica al sud del Pont de Montanyana, tal i com mostra el mapa de la figura 2 ‒pertanyent al fons de cartografia de la pròpia empresa.

image002_02

Figura 2. Una vegada descartada la possibilitat de la construcció de l'embassament de Mont-rebei, ENHER va realitzar el mapa de la seva intervenció a la Ribagorça
titulat "Aprovechamientos hidroeléctricos previstos en la cuenca del Noguera Ribagorzana", publicat l'any 1958.
La imatge en mostra el fragment corresponent a l'àmbit del mapa analitzat (a la part inferior esquerra).
Font: Institut Cartogràfic de Catalunya. Escala original: 1:200.000.


En conclusió, si haguéssim d'establir el moment de realització del mapa que ens ocupa, el situaríem entre els anys 1946 i 1948. Es tracta d'un interval que s'estén entre la creació d'ENHER i la polèmica declaració de fallida de Riegos y Fuerza del Ebro, i que se situa dins de l'espai temporal que proposa Burgueño (2001): entre 1940 i 1950. Per què no creiem que el mapa pugui datar d'un període anterior? Bàsicament per dues raons: enlloc, a la literatura consultada, es parla de l'existència de cap projecte a la conca de la Noguera Ribagorçana abans de 1946. Un altre fet que descarta del tot la possibilitat que el mapa procedeixi de la fase més pròspera de Riegos y Fuerza del Ebro ‒als anys 1920 i 1930‒ és que al mapa apareix dibuixada la carretera que connecta el Pont de Montanyana amb Tremp, i que es va construir durant la guerra civil.

Què podem dir en relació als aspectes formals del mapa? En primer lloc, destaquem la seva gran qualitat estètica. El mapa és visualment atractiu pel tractament cromàtic, molt fidel a l'aspecte en la realitat de les diverses cobertes i usos del sòl que es donen al territori. A més, el nivell de detall dels elements de representació de naturalesa puntual és extraordinari: cada arbre ‒independentment de si parlem de la categoria "bosque alto", "bosque bajo", "labor-huerta" o "olivar-viña"‒ ha estat dibuixat amb la seva pròpia ombra. Conseqüentment, la simbologia de naturalesa superficial també rep un tractament de qualitat. El fet que el territori cartografiat es limiti estrictament a la corba de nivell 580m ‒interpretem que és el límit establert per a la cota màxima de l'embassament‒ fa que la representació del relleu no sigui l'element més destacat del mapa. Tot i això, els ombrejats que representen els penya-segats o els pendents més pronunciats fan que el nivell de detall elevat dels usos del sòl mantingui un cert equilibri amb el component topogràfic.

L'ús de la toponímia presenta, segons el nostre criteri, un cert desequilibri: mentre que la toponímia major està ben resolta, especialment en tot allò que té a veure amb les demarcacions territorials, la toponímia menor és pràcticament inexistent. Un mapa com aquest, a E:1:20.000, podria haver incorporat noms de lloc que haguessin aportat informació qualitativament important, especialment relacionada amb el sistema d'assentaments ‒trobem a faltar noms de masos, amb l'excepció del de Mont-rebei i per les raons ja comentades‒ i amb la lectura del paisatge ‒noms de paratges, de partides, de replans i d'altres elements.

D'altra banda, cal esmentar que, tot i el seu nom, el document no pot ser pas considerat un plànol parcel•lari, per la senzilla raó que no hi apareix l'estructura parcel•lària. Tal i com hem pogut comprovar a través d'altres exemples de mapes realitzats per la companyia a la conca del Noguera Pallaresa ‒com el cas de l'embassament de Camarasa (Burgeño, 2001)‒, aquest tipus de mapa estava pensat per ser desenvolupat en fulles a E 1:5.000, on la informació de detall hi quedaria encabida perfectament.

Però, sens dubte, l'aspecte més destacat del mapa és, per a nosaltres, el seu valor excepcional per al coneixement dels usos del sòl de les grans valls prepirinenques. I, en concret, de la baixa Ribagorça, car no coneixem un altre document cartogràfic comparable que representi aquest territori. Aquest valor rau en l'extraordinària precisió de la distribució de les cobertes i dels usos del sòl, quelcom que nosaltres mateixos hem tingut l'oportunitat de constatar, perquè hem fet servir el mapa com a instrument de treball en les nostres recerques a la zona (Sancho, 2011). Aquest fet resulta un mèrit encara més sorprenent si hom té en compte que el mapa no va ser aixecat mitjançant les tècniques fotogramètriques actuals, a partir de fotografia aèria i/o de satèl•lit. La divisió de la llegenda en set categories de cobertes de sòl reflecteix, a més, una sensibilitat especial per a diferenciar la forma en què es troben repartides les diverses ocupacions del territori, especialment en aquells sectors caracteritzats per l'activitat agrícola.


2. El valor geohistòric del mapa: els paisatges de ribera prepirinencs

Fruit de les seves virtuts formals, el mapa de l'embassament de Mont-rebei té un altre valor intrínsec: el que té a veure amb les seves potencialitats per a explicar els paisatges de ribera prepirinencs; uns paisatges agraris amb una significació cultural molt elevada, però que, al llarg de les darreres dècades, han anat desapareixent com a tals. En aquest punt, abans d'analitzar al detall aquests paisatges, és important situar-los en el seu context territorial.

El territori per on discorre la Noguera Ribagorçana en el seu curs mitjà constitueix un dels sectors menys coneguts del Prepirineu, tant del sector català com de l'aragonès. Quan hom hi passa, de camí cap als "paradisos blancs" de l'alt Pirineu, gairebé ningú no hi para atenció a un país aspre, sec; mediterrani, però amb el rigor de l'interior; muntanyenc, però sense la neu com a dominadora de les perspectives hivernals. Sembla que es tracti d'un país "a mig fer", que forma part de la muntanya, però on la suavitat de les seves formes impedeix al viatger tenir aquesta sensació. La vegetació actual, poc amable, tampoc ajuda a oferir atractius estètics: és el resultat d'un seguit de processos antròpics que, al llarg dels darrers cent cinquanta anys, han reduït progressivament les rouredes i els alzinars climàcics (Sancho, 2011). El resultat són extenses formacions de matolls en forma de màquia i garriga; o bé sectors de pins de repoblació; herència d'una política forestal molt agressiva.

L'aspecte de país també s'explica per la migradesa de la presència humana: quelcom que té a veure amb l'èxode rural, extraordinàriament agressiu en aquesta regió. Mentre que, en altres sectors del Pirineu, determinades valls han pogut superar amb millor o pitjor fortuna el fort declivi, la baixa Ribagorça encara continua profundament marcada per aquell episodi. Allí, els nombrosos pobles en ruïnes semblen testimoniar, entre d'altres coses, la renúncia de la nostra societat a respectar i conèixer les seves arrels.

És a partir d'aquest context que podem abordar els ambients corresponents al curs del riu principal, que tan bé reflecteix el mapa. Des del punt de vista estructural, la vall principal està estructurada en formacions de terrasses fluvials. Aquestes són fruit de processos de sedimentació recents ‒és, dir, que han tingut lloc durant els períodes Pliocè i Plistocè de l'era quaternària‒, associats amb la dinàmica del riu. Des d'un punt de vista de l'aprofitament dels recursos agraris del territori, determinats sectors compten amb sòls ben desenvolupats i relativament fèrtils. Són "oasis" enmig del "desert" de les contrades elevades ‒els "interfluvis" (Daumas, 1976)‒, sense gaire recursos hídrics i amb molts sectors aixaragallats, on els sòls només es poden desenvolupar en indrets puntuals. Històricament, aquesta dualitat paisatgística ha quedat reflectida també a través dels aprofitaments de caràcter humà. Els sectors immediatament adjacents a la llera del riu han constituït un espai d'ocupació intensiva, en clau agrícola, a partir d'establiments humans de tipologia aïllada ‒el mas‒; mentre que la resta del territori ha combinat l'agricultura extensiva de secà amb una densa xarxa de vies pecuàries ‒les cabaneres‒, i amb una tipologia predominant d'assentaments en nuclis concentrats. En aquests ambients, els usos silvícoles també han jugat un paper important.

 

image003_a_01 
Figura 3. La sèquia ‒o segla‒ de Catalunya al seu pas pel Pont de Montanyana.
La imatge mostra l'estat lamentable de la instal•lació i com el traçat es troba esborrat per la vegetació espontània.
Font: elaboració pròpia (octubre de 2009).
 

La colonització de l'espai de ribera, tal i com la coneixem actualment, es va iniciar vers els segles XV i XVI (Bonales, 2004). Tot i que el desenvolupament del sistema de regadiu "a gran escala" ‒és a dir, orientat al mercat local i regional‒ no es va produir fins el tombant de segle XIX i XX. És en aquell moment quan l'horta del Pont de Montanyana queda dotada de les sèquies d'Aragó i de Catalunya, que flanquegen el recorregut de la Noguera ‒pels marges dret i esquerre, respectivament‒, i que es troben perfectament traçades al mapa. La cota per on transcorren aquestes canalitzacions ha determinat una diferenciació, dins del sistema de terrasses, entre el secà i el regadiu: els nivells més deprimits han estat ocupats per horta o aprofitades per altres conreus herbacis ‒farratges o cereal. Les terrasses més elevades, en canvi, han acollit històricament cereal d'hivern o conreus llenyosos: especialment olivera i vinya, molt abundant en aquells moments, tal i com mostra el mapa. Com a exemple més il·lustratiu, val la pena fixar-nos en el recorregut de l'anomenada segla de Catalunya, que ha permès la formació d'un verger a nord i a sud del poble del Pont de Montanyana, però que actualment es troba en vies de desaparició (fig.3).


3. Reflexions finals sobre els conflictes per l'aigua al Pirineu

El mapa que estem comentant simbolitza un dels nombrosos projectes a través dels quals la iniciativa humana de l'època va saber obtenir un benefici col•lectiu ‒encara que fos en el marc d'un estat jeràrquic i antidemocràtic‒ d'un element natural com l'aigua, considerat per la nostra societat com un recurs. Ens trobem, doncs, amb una qüestió central ‒la construcció d'un embassament‒ que posa de manifest, amb tota la seva força, les "cares" múltiples del territori: els conflictes que es generen al voltant de la seva ocupació, i de les diverses visions que tracten d'imposar-se en la seva gestió.

Avui dia reconeixem els grans beneficis que les actuacions al Pirineu van representar per a Catalunya; al mateix temps, però, som conscients dels impactes irreversibles que van comportar els embassaments. La intervenció, al Pirineu català, de les companyies que explotaren els recursos hídrics per a la generació d'electricitat, o bé per al seu aprofitament per al consum humà i pel regadiu, va provocar uns efectes molt desiguals dins l'espai pirinenc: mentre que a l'alta muntanya representaren un procés d'obertura ‒possibilitant la modernització i la millora d'alguns aspectes socials i econòmics‒, en indrets com el que analitzem, de muntanya mitjana, van significar el cop de gràcia de les formes de vida seculars ‒que, d'altra banda, ja patien un declivi irreversible des de feia dècades. I, el que encara és més greu: van comprometre, fins a extrems insospitats, la possibilitat de redreçament posterior.

Davant d'aquesta disjuntiva, la nostra societat ha de realitzar un esforç de maduresa i admetre la dificultat d'analitzar objectivament les actuacions que tingueren lloc fa seixanta o setanta anys tot emprant els esquemes mentals actuals. Altrament dit: formular determinats judicis de valor respecte d'aquestes intervencions seria un exercici més autocomplaent que no pas constructiu. No estem dient, en qualsevol cas, que la crítica no sigui necessària; més aviat creiem en la conveniència que aquesta estigui a l'alçada de la complexitat de les nostres relacions dialèctiques amb el territori. Un bon exemple, per al cas que ens ocupa, és l'article de Tarragó (2004).

El nostre mapa també ens proporciona un exemple il•lustratiu sobre aquesta complexitat. El projecte de construcció d'un embassament al congost de Mont-rebei, que es va descartar en el seu moment, ha tornat a recuperar actualitat en els darrers anys. La companyia titular de la concessió a la Noguera Ribagorçana ‒en aquest cas, Endesa‒ va anunciar la intenció de construir una resclosa molt propera al congost de Mont-rebei, coincidint amb l'actual cua del ja existent embassament de Canelles. Es tracta d'una actuació que, de fet, no comparteix cap aspecte tècnic amb la idea original que Riegos y Fuerza del Ebro va plasmar sobre el mapa: no augmenta la superfície inundable, sinó que proposa aprofitar la superfície potencialment inundable de Canelles ‒la qual, a la pràctica, mai queda coberta per les aigües (Endesa Generación, 2007). En qualsevol cas, la intervenció material és indiscutible i irreversible ‒amb la construcció d'una nova presa‒ i, per descomptat, no ha estat exempta de controvèrsia. El fet de quedar situada en un indret com l'estret de Mont-rebei ‒amb unes particularitats morfològiques, geològiques i biològiques, amb unes connotacions paisatgístiques i de conservació de la natura extraordinàries, i amb l'afegit d'esdevenir la partió política entre Aragó i Catalunya‒ afegeix encara més complexitat a un tipus d'actuació ja de per si polèmica.

Davant d'aquesta situació, és molt senzill decantar-se per observar un conflicte entre dues parts: per un costat, l'empresa energètica ‒i, en general, els defensors de la importància de la construcció de noves infraestructures‒, que proposa la continuïtat d'un model basat en l'assoliment del progrés a través de l'explotació del territori i la generació de rendes privades. Per l'altre costat, els defensors d'un discurs "ambientalista" ‒és a dir, que estableix com a prioritat la conservació del component natural. Hom pot, però, gratar una mica més profund en el problema i defugir de plantejaments reduccionistes. Per això, el que cal fer és una anàlisi crítica i pausada, que permeti elaborar un discurs al més ampli possible, per tal d'afrontar els reptes del territori des de la millor posició possible.

Al llarg de la nostra recerca, nosaltres tractem de seguir aquesta "tercera via" (Sancho, 2011). En aquestes línies no desenvolupem, però, el nostre argument en relació amb aquest conflicte, perquè això forma part de l'objectiu d'aquest article. Tanmateix, sí que posem en relleu una paradoxa que ens sembla interessant, i que obtenim a partir de l'observació del mapa. Com hem assenyalat amb anterioritat, aquest plànol va ser confeccionat en el context d'una ideologia que es trobava explícitament lligada a la idea de desenvolupament, entès com el creixement econòmic d'una societat basada en la producció i, més endavant, en el consum ‒no oblidem que aquella època ha passat a ser coneguda com el Desarrollismo. En aquell context, l'aigua es concebia purament com un recurs generador d'energia i, per tant, de benestar. Els avenços tècnics s'havien d'emprar per manipular els rius ‒entesos com simples "canals" d'aigua‒ segons un criteri que havia de seguir un hipotètic interès general (Tarragó, 2004).

Des de la perspectiva actual, el que creiem que s'hauria de considerar en aquests territoris és retornar a l'aigua el paper central com a element que crea paisatges (Hermosilla, 2010): un rol del qual va quedar desproveïda justament en aquell moment. En aquest sentit, veiem amb esperança algunes iniciatives que han sorgit de la pagesia local, que busquen recuperar la infraestructura de regadiu ‒en concret, l'esmentada segla de Catalunya‒ i, de retruc, antics usos del sòl.

Però davant d'aquest repte, constatem com, en realitat, moltes de les visions dominants en l'actualitat tenen sovint un grau de parcialitat molt semblant a les dels anys 1960. No deixa de ser preocupant que, en una societat com la nostra ‒teòricament impregnada pels valors de la sostenibilitat‒, extensos sectors del territori posin de manifest la nostra incapacitat d'establir un cert equilibri en la manera de relacionar-nos amb el territori. Aquesta paradoxa arriba al seu punt culminant quan ens adonem que un document que projectava la desaparició física d'un paisatge mostra la seva desaparició efectiva, malgrat que l'objectiu per al qual aquest document va ser dissenyat ‒és a dir, la construcció de l'embassament‒ no es dugués a terme. A mode de "fòssil cartogràfic", el mapa desemmascara la preocupant pèrdua de diversitat humana i ecològica (ras i curt, geogràfica) de la muntanya al nostre país. La figura 4, relativa al mas de Mont-rebei ‒símbol de tota la contrada‒ sintetitza gràficament aquest estat de coses.

image004_tot_01

Figura 4. El mas de Mont-rebei, símbol de l'abandonament de tot un país. La comparació d'ambdues imatges parla per si sola.
En uns cinquanta anys, els desmantellament físic ha anat acompanyat d'una modificació en la nostra percepció del paisatge.
Font: imatge superior: Vallverdú i Sirera (1976). Imatge inferior: elaboració pròpia (febrer de 2007).


No és possible, per tant, comprendre les dinàmiques del territori sense abandonar l'estretor de determinades visions. Cal anar més enllà dels problemes que pot comportar la construcció d'un embassament. En altres paraules: "salvar" un indret no pot significar, solsament, garantir que quedi "lliure" de determinades amenaces antròpiques. Ara tenim l'oportunitat de decidir les línies mestres de la intervenció en el territori del futur. Necessitem mirar-nos el territori tal com és: és a dir, un conjunt interrelacionat d'elements on la seva suma, a la pràctica, sempre dóna com a resultat més que la seva simple juxtaposició. Més enllà d'aquestes dinàmiques empobridores, pensem que la lliçó que podem extreure a través d'aquest mapa és que la cartografia ens pot permetre obrir les portes a progressar en el coneixement dels territoris. És a dir, a descobrir-los com són i com eren, i a trobar les causes dels processos que guien la seva evolució passada, present i, previsiblement, futura. Les circumstàncies socioeconòmiques actuals ens brinden una oportunitat magnífica per a repensar les bases sobre les quals hem funcionat com a societat. No la deixem escapar!

 

Notes

1. El Plànol també es pot consultar al fons digital de la Cartoteca de Catalunya de l'Institut Cartogràfic de Catalunya: http://cartotecadigital.icc.cat

 

Bibliografia consultada

  • BONALES, J. (2004): "Estructuració de l'espai i construcció del paisatge a la Catalunya nord-occidental. L'exemple de la Feixa al Pallars Jussà", in VICEDO, E. [dir.]: Medi, territori i història. Les transformacions territorials en el món rural català occidental. Lleida: Pagès editors, pp.165-188.
  • BURGUEÑO, J. (2001): Atles de les viles, ciutats i territoris de Lleida. Lleida: Diputació de Lleida - Col•legi d'Arquitectes de Catalunya.
  • CAPEL, H. [dir] (1994): Las tres chimeneas. Implantación industrial, cambio tecnológico y transformación de un espacio urbano barcelonés. Barcelona: FECSA, 3 vols.
  • DAUMAS, M. (1976): La vie rurale dans le Haut Aragon Oriental. Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas.
  • ENDESA GENERACIÓN S.A. (2007): Estabilización del nivel de cola del embalse de Canelles. Central hidroeléctrica de Sant Esteve. Documento ambiental. Barcelona [document no editat].
  • FERNÁNDEZ, M.A.; BUIL, J.M. I AGUADO, A. (2002): "L'aprofitament hidroelèctric de la zona mitjana del Ribagorçana sota la visió de Victoriano Muñoz Oms" in AA. DD.: Els transvasaments en la història de Catalunya. Girona: Fundació Pere Garcia Faria, pp. 59-78.
  • HERMOSILLA, J. (dir.) (2010): Los regadíos históricos españoles: paisajes culturales, paisajes sostenibles. Madrid: Ministerio de Medio Ambiente y Medio Rural y Marino.
  • SÀNCHEZ i VILANOVA, Ll. (1990): La Canadenca: un fenòmen econòmico-social que transformà el Pallars. La Pobla de Segur: Història i Cultura del Pallars.
  • SÀNCHEZ I VILANOVA, Ll. (1991): L'aventura hidroelèctrica de la Ribagorçana. ENHER i la seva influència en la transformació sòcio-econòmica de l'Alta Ribagorça, La Pobla de Segur, Torres.
  • SÀNCHEZ I VILANOVA, Ll. (1993): Victoriano Muñoz: Enginyer, Lleida, ENHER.
  • SANCHO REINOSO, A. (2010): "Victoriano Muñoz Oms y la transformación del paisaje de la cuenca del Noguera Ribagorçana (1935-1984)". In Ortega, N., García Álvarez, J., Mollá, M. (eds.): Lenguajes y visiones del paisaje y del territorio. Madrid: UAM, pp. 121-132.
  • TARRAGÓ, S. (2004): "Necesidad de la participación ciudadana en la planificación hidráulica" in El Ribagorzano. Graus: Liga Ribagorzana, 27, pp. 10-25.
  • TARRAUBELLA i MIRABET, F.X. (1990): La Canadenca al Pallars. Repercussions sòcio-econòmiques de la construcció de l'embassament de Sant Antoni a la Conca de Tremp (1910-1920). Lleida: Virgili i Pagès.
  • TORT, J. (1998): Viatge a la frontera de Ponent, Lleida, Pagès Editors.
  • TORT, J. i Tobaruela, P. (1999): "Victoriano Muñoz Oms. Un segle d'obra pública a Catalunya", en L'home i el territori. Vint converses geogràfiques, Barcelona, Dalmau, pp. 105-114.
  • URTEAGA, J.L. (2003): "El proceso de electrificación en Cataluña (1881-2000)" in TARRAGÓ, S. [ed.]: Obras Públicas en Cataluña. Presente, pasado y futuro. Barcelona: Real Academia de Ingeniería, pp. 355-376.
  • VALLÈS I PUJALS, J. (1949): La cuenca del Ribagorzana, Barcelona, ENHER/Imprenta Universal.
  • VALLVERDÚ, J.; SIRERA, A. (1976): Els rius de Lleida. Barcelona: Ediciones Destino.

 


Comentaris externs

Envia el teu comentari