Autor/s: Rabella, J. M.
Universitat de Barcelona
Títol: SIG: Un horitzó geogràfic
Temātica: Sistemes d'Informaciķ Geogrāfica
Publicat a: Revista Catalana de Geografia
IV època / volum XIX / núm. 48 / març 2014
Font: -
URL: http://www.rcg.cat/articles.php?id=284

 

SIG: UN HORITZÓ GEOGRÀFIC 

Josep Maria Rabella i Vives
Professor Emèrit de la Universitat de Barcelona

 

Els sistemes d'informació geogràfica a la nostra geografia acadèmica

Manifest presentat a l'obertura del Dia Mundial del SIG, 2013, celebrat a l'Aula Magna i a les aules del Laboratori de Cartografia i SIG de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona.


Si bé aquesta comunicació representa una reflexió molt personal sobre el protagonisme dels SIG dins la nostra geografia, amb punts de vista subjectius lluny de cap pretensió d'objectivitat dogmàtica, amb valoracions i opinions pròpies i evidentment, en conseqüència, discutibles o susceptibles de tota mena de qüestionaments i matisos, també resulta oportú apuntar que el seu contingut és fruit de quasi quaranta anys d'exercir la docència dins la geografia universitària a la Universitat de Barcelona, i de més de cinquanta amb experiències professionals centrades, en bona part, en la cartografia. D'altra banda, tanmateix, potser caldrà haver de reconèixer que una actitut probablement massa dubitativa i exageradament prudent de l'autor ha endarrerit lamentablement la publicació del conjunt de les idees que ara, per fi, intentarem esbossar aproximant-nos, qui sap si, a un assaig de petit manifest.

Han calgut, doncs, anys de reflexió i reafirmació i, sobre tot, suficients ocasions per a contrastar els nostres modestos diagnòstics i constatar contundents coincidències amb els punts de vista d'altres companys, també professors de la meva i d'altres universitats, així com de molts professionals dedicats a les polítiques i les gestions territorials així com també d'estudiants de cursos avançats de geografia, amb tots els quals, durant dècades, hem compartit punts de vista, passions i preocupacions al voltant de la nostra disciplina.

Partirem d'una premissa que, si més no en el pla conceptual, ens sembla del tot evident: el pas natural, com un continuum, en la transició de la cartografia analògica a la cartografia digital, i d'aquesta als Sistemes d'Informació Geogràfica, als quals s'han afegit de forma accelerada la teledetecció amb les corresponents imatges digitals procedents d'avions i satèl·lits, la xarxa d'Internet, els sistemes de posicionament (GPS) i la telefonia mòbil amb totes les seves múltiples aplicacions, en un context tecnològic avançat de total integració funcional.

L'objectiu d'aquesta presentació és exposar la preocupació, compartida com ja he dit abans amb molts altres geògrafs, sobre l'escàs impacte que, encara avui i a casa nostra -en l'entorn de la geografia catalana i d'altres tradicions igualment historicistes, fins i tot allunyades com són les llatinoamericanes-, ha tingut l'actual cartografia digital i els SIG en la geografia acadèmica. Però, al mateix temps, hem considerat també un important i estimulant objectiu haver de proclamar -encara avui!- la bona nova d'un clarivident missatge d'il•lusió, possibilitats i optimisme per tot allò que aquest nou enfocament, centrat sobre tot en els SIG, ha aportat, i haurà d'aportar ben segur en el futur, als estudiants i als professionals de la geografia que -més enllà del moment econòmic i polític indignant i absolutament injust que els toca ara viure-, desitgin ser socialment útils, podent treballar i viure dignament, com ha fet sempre qualsevol altre professional qualificat, amb l'aplicació dels seus coneixements adquirits, geogràfics en aquest cas, al servei de la comunitat.

En aquest sentit, i volent obrar de forma molt esquemàtica, pot resultar pertinent començar amb la referència a dues constatacions, si més no extraordinàriament curioses i paradoxals, i acabar amb cinc puntualitzacions bastant indiscutibles i amb conseqüències que, per cert, inviten possiblement a l'optimisme més fonamentat.

 

Dues constatacions bastant evidents amb cinc puntualitzacions necessàries

Primera constatació: L'estrany ús del mapa a la nostra geografia acadèmica

En dotzenes de definicions autoritzades de pares de la geografia moderna (entre d'altres Edward Augustus Ackerman, Maurice H. Yeates, el Comitè Geogràfic de l'Acadèmia de Ciències de Washington, i podria seguir una llista inacabable) s'admet de forma prou contundent -malgrat els contraposats enfocaments, punts de vista i paradigmes dels autors- que el territori és al centre de la disciplina geogràfica, el protagonista, causa i conseqüència de tot el què s'hi produeix i, a la vegada, escenari i punt de trobada de les interaccions de tota mena entre fets físics i socials que s'hi esdevenen i relacionen a través del temps.

Per a tothom qui hagi descobert suficientment el mapa com a imatge analògica -literal- del territori (la gran metàfora de la civilització i, encara més, dels nostres dies), i la cartografia com a llenguatge fascinant, sintètic, especial i espacial de la geografia (El Mapa com a Llenguatge Geogràfic fou l'encertat títol donat l'any 2008 a l'últim Congrés de Geografia organitzat per la Societat Catalana de Geografia de l'Institut d'Estudis Catalans) li pot cridar poderosament l'atenció l'enorme riquesa, la densitat informativa i la capacitat comunicativa cartogràfica (i gràfica) dels manuals i els atles nordamericans, alemanys i suïssos des de finals del segle XIX, en contrast amb la pobresa dels materials elaborats a casa nostra i en altres contrades, on la cartografia quasi sempre queda representada per insípids documents burocràticament repetitius en forma de rutinaris "mapes físics i polítics" dins tristos atles, acompanyant modestos textos escolars de nivell baix, o bé presents com a senzilles il•lustracions per a acompanyar de forma subsidiària una situació o esquematitzar, alleugerint-los, els continguts inacabables de textos marcadament descriptius d'aportacions de diferents autors.

Tanmateix, la nostra geografia acadèmica universitària també ha sorprès mil vegades per l'absència palesa i generalitzada de material cartogràfic de qualitat amb protagonisme central en obres de referència i, fins i tot, per l'estranya presència de mapes a les mateixes aules, als treballs i a les publicacions de geografia. Encara avui, la major part de les revistes, butlletins i publicacions especialitzades de geografia universitària contenen molt pocs mapes i quasi mai com a aportacions bàsiques o arguments centrals del tema tractat.

Per als que som geògrafs però provenim, al mateix temps, d'altres disciplines, aquest fet ens crida poderosament l'atenció. En la carrera d'arquitectura, per posar un exemple (i el mateix podria ser dit per l'enginyeria, la biologia, l'ecologia, la geologia, les ciències ambientals i moltes altres), tot i no proclamar-se centrades en el territori, un panorama semblant seria realment impensable: algú pot arribar a imaginar una obra o projecte d'arquitectura o d'unes naus industrials o d'un pla general d'ordenació municipal sense plànols o mapes com a documentació bàsica? Paradoxalment, a les escoles o facultats d'arquitectura, seguint amb el mateix exemple, no s'ha impartit mai cap assignatura pròpiament dedicada a la cartografia, però en canvi els estudiants, des del primer dia de classes del primer curs, no paren de llegir, observar, reflexionar i treballar a base de plànols i mapes, i es preparen per una professió que es fonamentarà, si més no en bona part, en l'estudi i disseny de l'espai en forma cartogràfica. D'aquella manera, l'arquitecte o l'urbanista acaben pensant l'espai i el territori en clau cartogràfica, com una habilitat especial i espacial de l'intel•lecte, de la percepció, la representació i la creativitat. Podem intuir que només qui ha treballat continuadament molts anys sobre plànols i mapes, mitjançant el seu especialitzat i adequat llenguatge cartogràfic, ha acabat adquirint aquesta específica i eficaç habilitat cerebral, aquesta forma de pensar, aquesta facilitat per a representar, imaginar i analitzar el territori.

En els nostres estudis de geografia, tal vegada basant-se (qui sap si inconscientment) en l'antiga geografia, quan el geògraf confonia amb lògica la seva pròpia figura amb la del cartògraf, la cartografia -aquesta disciplina tan antiga i consolidada- sí que hi ha estat present en forma d'assignatura, però fins fa ben poc només com una de tantes dins el mosaic, quasi sempre bastant inconnex, de matèries i en tot cas, fixem-nos-hi, com una assignatura breu, empírica i optativa (una "maria", en dèiem els estudiants) que en el seu moment ni tan sols meresqué la categoria de matèria amb el seu prestigiós i indiscutible nom de cartografia sinó que, sorprenentment, s'encabia com una assignatura purament instrumental dins una peculiar matèria anomenada "tècniques de representació" (una de tantes, pel que sembla!). Els SIG, amb la seva aparició sobtada i relativament ràpida, segurament inesperada en les nostres tradicions encara que no sempre adequadament reconeguts com una prolongació i derivació lògica de la cartografia, van patir la mateixa sort que aquesta, quedant situats dins el mateix paquet de les matèries instrumentals.

L'únic avantatge d'aquest encotillament forçat de la cartografia i els SIG, com a matèries instrumentals, va ser permès que, això sí, poguessin ser impartides per professors més o menys especialitzats de qualsevol de les tres discutides (i discutibles) àrees de coneixement configurades a l'ensenyament universitari de l'estat Espanyol: la geografia física, la geografia humana i la geografia regional; però a canvi, aquell encasellament evità dissortadament que tant la cartografia com els SIG penetressin definitivament dins totes les grans branques de la geografia i impregnessin amb èxit cadascuna de les seves assignatures. Si ho haguessin fet, tal vegada les diferents matèries troncals de la geografia no haurien romàs tan desagregades entre elles com ha passat fins ara.


Segona constatació: L'escassa orientació professional dels estudis de geografia a casa nostra

La tradició recent de la nostra geografia, qui sap si com a conseqüència d'haver-ne oblidat els mapes, la va reduir en bona part a treballs de literatura culta, descriptiva i de biaix romàntic, a voltes de vàlua considerable, però sempre reservats a les plomes literàries dels millors autors i sense pretensions d'incidència pràctica ni normativa sobre el territori. Entre la resta d'aportacions de la disciplina, la més extensa i coneguda fou destinada a produir obres escolars educatives, predominantment elementals en forma de petis manuals popularment etiquetats com a "geografies", o bé a redactar grans enciclopèdies regionals anomenades geogràfiques, constitutives de compendis ordenats i descriptius d'un món estàtic i concebut en apartats temàtics i administratius bastant estancs. Aquella geografia mai no va poder ser orientada cap a una activitat d'estudis aplicats -ni tan sols aplicables-, ni desenvolupà cap tradició professional reglada, i menys encara amb atribucions legals i col·legis professionals.

Actualment, aquelles entranyables geografies dels nostres avis queden decididament molt lluny, i d'enciclopèdies fa anys que no se'n redacten ni se'n ven ni una en els nous temps de viquipèdies.

Pot resultar significatiu del tipus de geografia universitària d'aquella llarga època l'obra voluntariosa de Pierre George, publicada l'any 1964, titulada precisament Geografia activa, que tradueix probablement un determinat malestar o una certa mala consciència pel lloc que mai va ocupar professionalment aquesta disciplina.

Certament, molt més recentment no han faltat esforços per a esbossar i obrir vies decididament professionals, per exemple amb la fundació de l'Associació de Geògrafs Professionals de Catalunya, amb nombroses borses de treball o amb la creació posterior del Col·legi de Geògrafs, així com, i principalment, amb l'establiment de nombrosos currículums individuals que, amb coratge, s'han obert pas mitjançant treballs teòrics d'interpretació i voluntat d'incidència social, juntament amb la meritòria trajectòria de molts llicenciats que, més enllà dels estudis acadèmics que se'ls ha impartit, han sabut evolucionar i fer-se valer en llocs de responsabilitat a les administracions públiques i privades o amb treballs d'investigació però sempre, això sí, reciclant-se pel seu compte sobre la base d'una sòlida formació en cartografia i SIG.

En clar contrast amb la nostra trista situació, en canvi, en el món universitari anglosaxó com també en altres països avançats, els geògrafs immersos en tradicions més cientifistes, ben aviat van fer via participant, fins i tot, com a principals protagonistes, en la creació i el desenvolupament dels SIG, poc temps després que diversos autors clarividents com Fred K. Schaefer, l'any 1953 exposés, com ningú abans havia fet, el valor geogràfic, generalitzador i relacional del mapa, o que Brian J.L. Berry, l'any 1964 a través de la formulació de la matriu de dades geogràfiques (d'inspiració antropològica) s'avancés, com en una genial premonició, a la filosofia metodològica que albirava els SIG molt abans que la cibernètica els fes possibles i funcionals.

Des de fa ja temps s'ha escoltat repetidament que els SIG han estat el premi major de la loteria per als geògrafs; però amb aquesta encertada i popular asseveració, que en general ningú s'ha atrevit mai a discutir, podria semblar que fou referida concretament a una oportunitat purament laboral, precisament pel context crònic de l'escassetat de sortides professional de la geografia. Nosaltres ací, volen afirmar, demostrar i proclamar que els SIG poden ser també la millor oportunitat acadèmica i el més apassionant repte intel·lectual què mai havien somniat els geògrafs.

I per això, desprès de les dues constatacions apuntades, passarem ara a esquematitzem cinc puntualitzacions pertinents:


Primera puntualització: Simple tecnologia? De la ignorància al menyspreu

Una primera puntualització a una expressió desconcertant que sovint ha estat formulada, segur que de forma inconscientment defensiva, per part d'aquells que mai s'han atrevit ni tan sols a aproximar-se de debò a les bases més elementals dels SIG: "es tracta d'una simple tecnologia". Probablement, aquesta prepotent i buit punt de vista que ofèn la intel·ligència, ("simple tecnologia", és a dir: algun programa d'ordinador, una feina d'ofimàtica...) deriva del fet d'haver considerat erròniament els SIG una matèria purament instrumental, exagerant el pes del suport tecnològic que el fa possible. Però, veritablement, qualificar els SIG de simples tecnologies revela una frivolitat i una ignorància fora mida.

El fet ens recorda els versos de l'extraordinari poeta castellà, Antonio Machado (1875-1939), inflamat d'amor a la seva terra però, al mateix temps, amb un sentit de l'autocrítica avui enyorable i del què tots n'hauríem d'aprendre: Castilla miserable, ayer dominadora, envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora...

En primer lloc, la part de tecnologia que utilitzen els SIG no té res de simple: és complexa, actualment molt evolucionada, genial i extraordinàriament potent i generadora encara de noves expectatives. De fet, reduir els SIG a simples tecnologies seria comparable a fer-ho amb la literatura, ja que l'escriptor ha hagut de treballar des de sempre amb una determinada tecnologia (el llapis, la ploma, el bolígraf, la màquina d'escriure o, ara, amb un processador digital de text). Analogies semblants podrien ser aplicades, evidentment, a la medecina, a l'economia o al comerç i a l'agricultura. Cada civilització -des d'abans del sílex fins avui- ha creat les seves pròpies i "noves" tecnologies que, per cert, en general no mereixerien ser adjectivades pejorativament de "simples".

I és que, sens dubte, des de sempre, la ignorància i el desconeixement d'un tema ha pogut conduir, paradoxalment, a dues posicions ben antagòniques: a la mitificació més ingènua o al menyspreu més arrogant. Només el coneixement suficient desmitifica, avalua amb justícia i col•loca amb naturalitat les coses al seu lloc just. Certament, agradi o no, el geògraf, igual que el metge, l'economista, el comerciant o el pagès ha de recórrer inexorablement a la tecnologia del moment, avui fonamentalment digital, però, per suposat, a ningú se li hauria de poder acudir dir que la ni medecina, ni l'economia, ni el comerç, ni l'agricultura són simples tecnologies.


Segona puntualització: De la mà de la tecnologia... cap a una nova metodologia

Si alguna cosa, veritablement transcendental, han aportat els SIG al camp intel·lectual ha estat una innovadora i potentíssima metodologia del coneixement, l'anàlisi i la gestió territorial, destinada a acumular, comprendre, investigar i gestionar tot l'allau creixent d'informacions geogràfiques, amb la seves respectives i definitòries components espacials, per tal de captar i avaluar els resultats de les relacions que poden establir-se entre elles i recolzar més racionalment, en conseqüència, la presa de decisions.

Remarcar que ha estat la tecnologia digital (sobre la base de l'electricitat, els semiconductors, la lògica programada i molts altres avenços tecnològics i culturals) la què ho ha fet possible sembla avui ja del tot innecessari. En canvi, allò que caracteritza i defineix veritablement els SIG no és la "simple tecnologia" que diuen alguns sinó l'impressionant desenvolupament intel·lectual que ha tingut lloc per tal de desplegar una genial metodologia específica de aprehensió del territori, de capacitats il·limitades i que, tal vegada, encara avui es trobi en fase inicial. Una metodologia ja del tot imprescindible per a la investigació i la gestió territorial, les anàlisis i els creuament de dades i les correlacions més variades, una metodologia absolutament nova i integradora, però curiosament basada i inspirada en la seva totalitat en la vella i sàvia cartografia com a representació insubstituïble del territori.

Cal observar que, en realitat, l'antiga cartografia, com a singular llenguatge visual per a explicar el territorial, constituïa de forma latent, conceptualment, un veritable SIG, encara que d'explotació molt imprecisa i rudimentària, certament incomparable amb les il·limitades potencialitats que permeten els formats cartogràfics digitals que constitueixen els SIG d'avui. Significativament, alguns autors, com Miguel Calvo Melero (1993), van dedicar fa anys els seus primers manuals als anomenats textualment "Sistemes d'Informació Geogràfica digitals". La força dels fets actuals fa ja del tot innecessària l'especificació de "digitals". Què no és avui digital?


Tercera puntualització: De la nova metodologia... a la revolució conceptual

Però si bé no es tracta de simples tecnologies, la transcendència de les noves metodologies tampoc han restat limitades com a "simples metodologies". Moltes vegades a la història, els canvis metodològics han acabat incidint de ple en la percepció de l'entorn, en els mateixos conceptes bàsics i fins i tot en els propis plantejaments més intel·lectuals de la ciència. Un cas clar i transcendent ha estat en la pròpia cartografia, en la vella i sàvia cartografia.

Tradicionalment, el mapa, amb el seu peculiar, atractiu i entenedor llenguatge visual -analògic i simbòlic a la vegada- tenia dues funcions igualment fonamentals i insubstituïbles: la d'inventariar (guardar les informacions) i la de comunicar (emetre missatges). Les dues funcions eren oportunament complementàries i indissociables però a la vegada... ai las!, marcadament contradictòries. La funció fonamental del mapa, d'inventariar informació de forma localitzada, que tant va ajudar al progrés de la civilització, quedava sempre molt devaluada per la limitada capacitat de superfície disponible al mapa, i els signes cartogràfics i alfanumèrics, tot i ser cada cop més petits, no hi cabien. La única solució, sàviament habilitada, fou desdoblar informacions en altres diversos fulls cartogràfics (capes en diríem avui), estimulant positivament, per cert, la innovadora i comunicativa cartografia temàtica. Però aquest interessant recurs diversificador accentuava encara més els inconvenients creats pels límits físics dels nombrosos fulls i la diversitat d'escales i projeccions emprades, cosa que dificultava la ja difícil superposició i interrelació manual i intuïtiva d'informacions recollides en els diferents mapes temàtics. En qualsevol cas, l'abundància d'informació acabava inevitablement produint "soroll", enfosquint la lectura i la interpretació del mapa. És a dir: la funció inventarial, d'emmagatzemar informació territorial, topava de ple amb l'altra funció bàsica del mapa, la comunicativa. Els missatges que volia mostrar un mapa quedaven enfosquits pel soroll de les dades.

I com dèiem, de cop i quasi per miracle, la informàtica digital modificà el mateix concepte de cartografia. A partir d'aquell moment, la informació geogràfica no seria guardada mai més sobre el mapa, sinó en bases de dades de capacitats literalment il·limitades, i cada mapa concret, alliberat d'aquesta feixuga funció de magatzem i arxiu de dades, podria ser destinat plenament a una funció comunicativa, cada cop més valuosa en el món actual i dins el nou context de la teoria de la comunicació i de la imatge. Aquesta funció comunicativa quedaria ara, a més, potenciada encara amb els nous recursos multimèdia i de la xarxa: símbols dinàmics, interactivitat, simulació, temps real, recursos d'àudio,...

Certament, el mapa ha canviat avui dràsticament, ni més ni menys, les seves funcions. Ja no serà mai més, d'ara en endavant, el producte final fruit d'un llarg treball d'aplegar informació topogràfica i temàtica; si el full cartogràfic es trenca o perd, no es perd ara cap informació: el mapa ja no la guarda, ja no suporta penosament la càrrega de dades sempre forçosament restrictiva; les dades es guarden des d'ara degudament georeferenciades, ben diversificades, adequadament classificades, especificades i estructurades en funcionals i relacionables taules de bases de dades inacabablement ampliables i actualitzables, disposades per a permetre compondre i generar consultes i noves informacions derivades, mentre que cada mapa -particular i contingent-, produït i derivat expressament per a cada necessitat específica, podrà ser elaborat amb criteris i recursos netament comunicatius per a mostrar i transmetre coneixements amb la major claredat.

La cartografia actual doncs, un cop produïda la revolució digital, descansa ara de forma dual en dos elements bàsics independents encara que fortament interrelacionats: les bases de dades com a magatzem d'informacions geogràfiques i cadascun dels mapes conjunturalment derivats i destinats més especialment a comunicar missatges de coneixements.


Quarta puntualització: Redescobrint el territori: pensar en clau de SIG

Al final, però, resulta que per molta apologia que mereixin els SIG, cal concloure i remarcar, encara, allò que ja s'ha dit de tot coneixement. Només quan s'ha treballat continuadament amb els Sistemes d'Informació Geogràfica, amb suficients coneixements, aplicacions i experiències, el geògraf aconsegueix millorar i desplegar veritablement les seves capacitats professionals. Com deia Carl Rogers (1902-1987) psicòleg clínic estatunidenc i un dels teòrics més rellevants de la no-directivitat, només l'aprenentatge veritablement experimental i significatiu, que commou i compromet positivament tota la personalitat de l'individu, produeix coneixement educador i no alienant (tot el que no educa, deseduca i aliena, afegiríem). Així doncs, amb l'aplicació continuada dels SIG, els coneixements suficientment assumits no suposen tan sols la comprensió superficial d'unes eines sinó que arriben a modificar els conceptes, a ampliar i canviar la pròpia percepció del geògraf i a facilitar-li eines precises amb les què, a partir d'ara, comprendrà i treballarà el territori en autèntica clau de SIG.

  • Cal insistir: només amb una llarga experiència de milers d'hores treballant centradament sobre mapes es desenvolupa adequadament el sentit cartogràfic i el territori pot ser vist i analitzat en clau de mapes.
  • Només amb experiències continuades de treballs duts a terme amb SIG s'arriba a dominar, en clau de bases de dades, la informació geogràfica establerta, sistematitzada i georeferenciada en taules relacionals, de capacitats literalment il·limitades, amb registres i camps: registres georeferenciats i tots els camps alfanumèrics necessaris, de dades quantitatives i qualitatives, amb la possibilitat de corregir, actualitzar, ampliar, filtrar, analitzar i explotar satisfactòriament les dades geogràfiques que interessin en cada ocasió per tal de convertir-les en coneixement.
  • I només amb l'experiència i coneixement suficient s'aconsegueix percebre el territori en clau vectorial o en clau ràster, segon convingui en cada cas. I atenció!: ràster i vectorial no són només dos formats digitals diferents (que també ho són, encara que per al geògraf això pot no resultar, justament, el més transcendent): són ni més ni menys dos models conceptuals del territori, dues formes de veure'l, dues maneres genials, contraposades però sàviament complementàries de concebre'l intel·lectualment. I això comporta pensar implícitament resolucions i nivells de precisió, pendents mitjans, reclassificacions i superposicions amb operacions de combinatòria booleana, interseccions de línies i polígons amb núvols de punts, models digitals d'elevacions etc., amb una infinitat de eines i metodologies desenvolupades per a establir superfícies de fricció, rutes òptimes, polígons Thiessen, buffers o àrees d'influència, i models d'orientació o d'ombrejat, conques visuals, etc. etc. etc.


...i Cinquena puntualització: La informació geogràfica en un SIG: un valor recuperat

I arribats a aquest punt d'experiència i coneixement, necessari per a captar les possibilitats i potencialitats fascinants dels SiG, s'esvaeix definitivament una altre visió errònia i ignorant, massa difosa encara entre els que no s'hi han lliurat mai seriosament: els treballs amb SIG, com no podia ser d'altra forma, no han d'implicar en absolut una visió tecnocràtica de gestió del territori, ni les seves anàlisis han de desplaçar el protagonisme de la geografia com a ciència social. Tot el contrari: el domini real dels SIG no només serveix per a desmitificar i posar al seu lloc la part estrictament tecnològica de l'eina, sinó que a més, a través de la seva genial metodologia reforça extraordinàriament el valor i significat de la informació geogràfica en cada una de les seves especialitats, permetent i esperonant la interrelació de dades i d'informacions tant de caràcter físic com humà, arraconant, a més, el vell i avorrit problema de la falta d'unitat de la geografia, sempre amenaçada per les especialitzacions.

La unitat de la geografia, que tanta tinta ha fet vessar, no podrà ser mai ben assolida amb simple voluntarisme. La unitat de les diferents especialitats de la geografia es produeix, precisament, en el trobament i la seva interrelació dialèctica de les seves múltiples variables sobre el territori i, cal subratllar clarament: les famoses i emblemàtiques capes d'informacions cartogràfiques establertes en els SIG no són només una bona pràctica per tal de tenir la casa ordenada, (com podria passar en un CAD), sinó que van destinades ben intencionadament, sobre tot, a poder ser superposades i creuades per tal d'esbrinar i derivar científicament tota mena de relacions i noves informacions. I per cert, això és el que la societat, en general, ha esperat sempre dels geògrafs.

En aquest sentit cal advertir, encara, que l'estratègia de superposar capes per a relacionar informacions o generar-ne de noves, resulta ser una de les operacions conceptualment més riques, útils, complexes, interessants i motivadores dels SIG, encara que el seu necessari aprofundiment escapa ara, per suposat, d'aquesta esquemàtica presentació.


Conclusions

Amb la pràctica dels SIG, no hi ha dubte, s'incrementa substancialment el valor de la geografia i millora el coneixement i la utilitat de la quantiosa i creixent informació geogràfica disponible, mentre les seves respectives especialitats poden resultar efectivament potenciades en ser connectades i efectivament relacionades.

Per acabar, hauria de resultar també evident una darrera observació de gran significació: els components tecnològics i els nous recursos metodològics dels SIG (com en qualsevol altre camp d'estudi), un cop dominats i desmitificats, han de quedar inhabilitats per sempre més per tal de no poder legitimar determinades polítiques ni preses de decisions amb la pretensió de constituir gestions de pura eficiència tecnocràtica o d'aparença ideològicament neutra, enmig de les altres ideologies presents en la lluita pels poders i els privilegis sobre el territori. Cal denunciar per sempre la ideologia tecnocràtica com la més perversa ideologia, pretesament no ideològica. L'actitud ètica i el compromís social del geògraf -com els de qualsevol altre professional- han de romandre sempre en un primer pla, independents i intactes, mentre la geografia, com a veritable ciència social, ara potser més eficaç i amb major autoritat metodològica que mai, haurà de seguir depenent forçosament com sempre d'uns determinats valors que caldrà explicitar i de l'actitud compromesa i honesta dels seus professionals per a poder estar al servei de les persones i del país.

Volem defensar amb vehemència que, cada cop més, la cartografia, els SIG i la geografia constitueixen un tot indestriable i veritablement imprescindible, un repte engrescador i intel·lectual de primer ordre a cavall de la valuosa informació territorial i de la transcendental comunicació humana. Estem convençuts que, malgrat el dramàtic i injust moment actual, malgrat tots els entrebancs, existeix un fascinant i creatiu horitzó geogràfic en el què actuar. I la utilitat i el sentit deI treball dut a terme dependrà, en últim terme, del nostre compromís i del sentit què nosaltres haguem sabut donar-li. Geògrafs i altres professionals del territori: us hi volem convidar a tots i desitjar-vos molta sort.

 

Altres aportacions anteriors de l'autor sobre temes semblants

  • "Geografía, Cartografía y Sistemas de Información Geográfica", a Actes del II Encontro sobre Sistemas de Informaçao Geográfica. EGIS 93. Estoril. Lisboa, 1993.
  • "Cartografía y multimedia", a Actes de Gis Planet'98, International Conference & Exhibition on Geographic Information. Lisboa, 7-11 setembre de 1998.
  • "Els geògrafs i la Cartografia. Passat, present i futur", a Professor Joan Vilà i Valentí. El seu mestratge en la geografia universitària. Barcelona, Publicacions de la Universitat de Bacelona, 1999. ISBN: 84-475-1967-8.
  • "Cartografia, cultura i societat", a El mapa com a llenguatge geogràfic. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 65, 2on Congrés Català de Geografia, Ponències i aportacions. Barcelona, Institut d'Estudis Catalans, 2008. ISSN: 1133-2190.
  • "La cartografía escolar" a La Geopolítica y la Cartografía de Jaume Vicens Vives. Seminari commemoratiu del Centenari del Naixement de l'historiador. Boletín de la Real Sociedad Geográfica, CXLVI, Madrid, 2010. ISSN: 0210-8577.

 

 


Comentaris externs

Envia el teu comentari